L’àngel de l’illa de Lesbos: Óscar Camps. Socorrista i empresari. Conegut principalment com a fundador i director de l’ONG badalonina Proactiva Open Arms. En el context de la crisi dels refugiats, Camps va veure per televisió com milers de persones perdien la vida intentant arribar a Europa. Es va aixecar del sofà i va decidir anar a Lesbos a ajudar. Les imatges clau, que el van motivar a posar-se en marxa, van ser les de quatre nens ofegats en una platja. A Autèntics.cat d’El Punt Avui TV parlarem de la seva conferència al Bizz Barcelona, "Emprendre per salvar vides".

Quina lliçó has après durant tot aquest temps?

Hem vist el millor i el pitjor de la raça humana. La millor lliçó és la que em va donar la mirada d’una mare, la d’un nen que vam rescatar, molt just, estava broncoaspirat. Era al desembre, feia molt de fred; quan li vaig donar el nen, la mare, amb hipotèrmia, sense poder moure les faccions, em va fer una mirada d’uns segons que em va comunicar tant que t’adones que les fronteres, els idiomes i les religions ens els hem inventat! Que la humanitat no en necessita. La humanitat està en petites emocions que es transmeten d’una manera senzilla i fàcil, i t’adones del grau de desesperació i la comunicació sense paraules. M’ho emporto. Aquella mirada em va donar moltes piles per tirar endavant molt de temps. Cada cop que veig la foto me’n recordo.

Dius: "Amb uns quants voluntaris, hem fet més per la crisi de refugiats que vint-i-vuit governs del segle XXI plegats". Ara esteu al Mediterrani central, com arribeu d’allà?

Les imatges que veieu són degradades, encara n’hi ha de més terribles que no és necessari treure-les. Venim cansats i desconcertats. Quan véns a Occident, t’adones de la quantitat de preocupacions nefastes que tenim aquí i necessitem un temps per adaptar-nos.

Esteu en contacte permanentment amb psicòlegs?

Sí, tenim un grup de psicòlegs de les víctimes del terrorisme que ens porten des del principi, tant abans com després, i tenim un grup de xat, molt actiu, que va copsant quin és el nostre estat d’ànim.

Recordes a quanta gent heu salvat la vida?

Realment a unes 2.000 persones o més a l’illa de Lesbos. Amb el meu equip hem treballat molt dur. Però la xifra de morts no és real. Han mort fins ara més de 4.000 persones. Arriben cadàvers a les costes de Líbia i d’aquests no se’n parla. ?

Quan vas decidir aixecar-te del sofà i anar a salvar vides?

 Navegant per la xarxa amb la meva filla de 12 anys. Vam veure fotografies de nens morts a la platja d’una periodista italiana. La meva filla em va preguntar: "Ningú els ajuda?" Quan va sortir la foto de l’Aylan ens vam aixecar de la cadira, vam comprar bitllets d’avió i vam anar-hi. Abans vam fer oferiment formal a les administracions estatals i gregues i no va contestar ningú! Quan vam arribar no hi havia ni Creu Roja ni Metges Sense Fronteres, ni Acnur, ni Unicef...

La imatge de l’Aylan tu creus que s’hauria d’ensenyar sempre...

Hi ha imatges que s’han de mostrar perquè la gent no doni l’esquena a un problema que hem de resoldre. Tenim un problema de valors en aquesta humanitat i els nens són la nostra màxima preocupació.

Vau ser ignorats a l’inici per les administracions. Això ha canviat? Ara ens truquen quan necessiten alguna cosa.

I el govern espanyol us ha donat suport? No hem rebut diners públics de l’administració central i sí d’ajuntaments en la compra de material, de la Generalitat, del Fons de Cooperació. La principal ajuda ha estat la ciutadania.

Al govern espanyol què li demanes?

Tenim dos operatius fora de les fronteres espanyoles i els hem demanat suport diplomàtic.

Margallo què t’ha dit?

Vam coincidir a RNE i el vaig haver de perseguir pels passadissos; li vaig demanar aquest suport diplomàtic per si passa alguna cosa, ja que estem en una situació de risc, arriscant vides. És el que demanàvem, no diners.

De moment no ha arribat, tristament. Tu parles sempre de determinació, desobediència i comunicació...

Sí, el més important que podem fer és ajudar i sensibilitzar sobre el que passa. Gràcies a premis que ens han donat i als mitjans de comunicació, hem pogut posar focus en aquest problema que ja fa temps que passava però no se’n parlava. Sou de les poques ONG que heu desafiat la UE… Què els heu demanat, us han fet cas?

No, en absolut. Ara els diria que s’embarquessin quinze dies a la barca com a observadors. Quan veus el drama, en primera persona, l’olores, el vius i el mastegues, és molt diferent de veure estadístiques fredes des d’un despatx de Brussel·les. Han d’anar al Mediterrani central a veure com es mouen les màfies amb tanta impunitat! Hem dit al Parlament Europeu que hem vist morir molta gent i que la UE i els seus efectius, Frontex o la guàrdia costera, no estaven preparats per fer tasques de salvament. Els demanem control de fronteres i dissuadir qualsevol embarcació que entri en aigües europees. Demanem a la UE que asseguri el mar i obri fronteres per terra.

Ho heu denunciat moltes vegades... La solució és possible?

Si nosaltres hem fet feina sense recursos, sense permisos, sense ajudes, imaginem què poden fer 28 governs si es posen a treballar i ho tenen com a objectiu. El problema és que Europa no vol prendre una solució, s’ha bloquejat, s’ha tancat. El motiu és polític. Hem de sacsejar consciències perquè el poble sàpiga a qui vota.

Quantes persones sou?

A l’illa de Lesbos hi ha un coordinador professional amb vuit persones voluntàries i al Mediterrani central, amb l’Astral, hi ha nou persones. Tres tenen nòmina, de capità, enginyer de màquines i cuiner mariner, i de la resta no cobra ningú.

Els refugiats són enganyats per màfies, els fan pagar uns 1.200 euros pensant que se salvaran… Pugen a les barques, i la majoria no saben nedar. I les armilles salvavides que porten no funcionen, no suren, és així?

Els la venen i és falsa. Les màfies es volen enriquir i no els preocupa gens la vida de ningú.

Qui controla a l’altra banda?

Ha de ser la policia de Turquia. De vegades hem vist embarcar a 800 metres de la comissaria de policia. Hi ha connivència, entre uns i altres, fins l’acord d’Erdogan, amb el tractat. Però ara les màfies busquen altres llocs. Han baixat els refugiats de l’illa de Lesbos i tota l’activitat és a la costa de Líbia.

Heu viscut moments dramàtics i injustificats. La pitjor tarda és la del 28 d’octubre?

Sí, el naufragi amb tres-centes persones; vam veure morir molta gent. Vam estar fent moltes coses sense recursos.

Vas estar a punt de perdre la vida... Tens por de morir?

De morir no, però aquell dia vaig haver de fer una cosa que mai pensava que em tocaria fer: buscar un ganivet dins l’aigua per poder salvar-me de la gent que m’agafava. Va ser el pitjor guió i la pitjor pel·lícula que us pugueu imaginar.

Tothom us vol ajudar. Les primeres setmanes vau rebre més de 3.000 correus de persones que s’oferien com a voluntaris...

Sí, però necessitem una ajuda molt específica en aquest sentit. Tenim els millors voluntaris de l’Estat espanyol. Hi ha, per exemple, professionals de rescat de salvament del País Basc, Galícia, metges dels helicòpters del SEM...

La teva mare, l'Ana María, explica que volies ser astronauta. I que ara pateix, ella i la teva família...

És molt difícil conciliar això amb la família. Tinc dues filles grans i dos de petits. La meva filla gran és voluntària a Lesbos. La petita, de dotze anys, i el de quatre, em necessiten. Les absències se’ls fan llargues, tot i entendre tot el que fem. Ara, hi ha silencis, s’entreveuen les necessitats que hi ha. Tinc clar que també em dec a una família i a unes obligacions.

Ara teniu l’Astral. Quina embarcació necessiteu?

Una altra de més gran de 40 a 50 metres d’eslora i que pugui transportar unes quatre-centes persones. Seria un bon complement. Costaria 1 milió d’euros. Si podem ho aconseguirem, no en tinc cap mena de dubte!