Diumenge, 5 d'Abril de 2020
Sant Vicenç Ferrer, prevere
  • Els Salesians de Don Bosco davant la pandèmia del coronavirus
  • La Setmana Santa a Montserrat, en directe per les TV de la Xarxa de Comunicació Local i Montserrat RTV
  • La Catedral de Girona oferirà en streaming les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa
  • Horaris de Setmana Santa als mitjans de comunicació
  • Setmana Santa a la Catedral de Barcelona
  • El Seminari de Vic cedeix 30 habitacions per a pacients de coronavirus
  • La gent més empobrida s'està tornant encara més pobre perquè no pot assumir l'alt cost de la vida
  • Celebració de la Setmana Santa a la Diòcesi d'Urgell
  • 24 hores d'activitat esportiva a favor del Banc dels Aliments
  • Els bisbes catalans parlen de la Setmana Santa en temps de pandèmia

La trobada dels seminaristes valencians i catalans

La trobada els dies 14, 15 i 16 de febrer passats al Seminari de València, a Montcada, dels seminaristes valencians i catalans i dels seus formadors, no hauria de ser notícia i curiosament sí que ho és, degut a la incomunicació i als recels, d’anys i més anys, que hi ha hagut per part de l’Església Valenciana envers la Catalana. És possible que aquesta no hagi estat la primera trobada entre els seminaristes del Seminari Interdiocesà de Catalunya i els de la diòcesi de València, però sí que és la primera vegada que ha sortit en un mitjà de comunicació, això sí, no valencià. Ha estat l’Agència Cristiana de Notícies, FLAMA.info, que ha informat de la trobada entre els seminaristes catalans i els valencians. Pel contrari, la web de l’arzobispado de València (totalment en castellà), fins ara, no ha informat sobre aquest encontre.

Josep Miquel Bausset per a Flama.info, 25 febrer 20

Repeteixo que aquesta trobada no hauria de ser notícia. Però sí que ho és, pel fet que l’Església Valenciana no ha fet mai cap pas per afavorir un diàleg (sinó tot el contrari) amb l’Església Catalana, tot i que els cristians (i els preveres) valencians, compartim la mateixa llengua i la mateixa cultura amb l’Església Catalana i evidentment, la mateixa passió per anunciar l’Evangeli. De fet, van ser els seminaristes catalans els qui es van desplaçar fins al Seminari de València, a Montcada, on van ser acollits pels seminaristes valencians. Seria interessant saber amb quina llengua van parlar els seminaristes i els seus formadors. Segur que va ser  en castellà. Fins i tot crec que abans parlarien en llatí que en català-valencià, cosa que diu molt de l’anormalitat lingüística dels seminaristes valencians.

En la seva estada al País Valencià, els seminaristes catalans van visitar la catedral de València i el Micalet, la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, l’església del Patriarca, la de Sant Nicolau i la de Sant Joan de Ribera. A més, a Godella, van tindre un encontre amb les monges de Iesu Communio.     

Aquesta convivència de cap de setmana segur que ha estat fecunda, ja que conèixer els altres esborra molts prejudicis i tira a terra molts malentesos. Però de la mateixa manera que hi ha hagut aquesta trobada entre seminaristes i formadors catalans i valencians, també hauria de ser ben normal un encontre entre els bisbes catalans (que de segur que ho trobarien bé) i els bisbes valencians, més reticents a creuar el riu Sénia, tot i que el bisbat de Tortosa agermana, en una mateixa diòcesi, cristians catalans i valencians.

Fins ara l’Església Valenciana, amb una por irracional, ha viscut d’esquena a l’Església Catalana. Per això aquesta convivència, no dic que sigui com els acords de Camp David, del 17 de setembre de 1978, amb el trobament del president egipci Anwar el-Sadat i del primer ministre israelià, Menachem Begin, amb Jimmy Carter com a amfitrió, però s’hi assembla.

Sempre s’ha dit que els joves són més agosarats que la gent gran i per això són capaços de trencar barreres i acabar amb desconfiances i malentesos. És veritat que la iniciativa d’aquesta trobada no va sortir dels seminaristes valencians, sinó dels catalans, que, sense cap prejudici van creuer el Sénia, un riu que uneix cristians valencians i catalans en una mateixa diòcesi. El que seria bo és que els seminaristes de la diòcesi de València (i també els de Sogorb-Castelló i els d’Oriola-Alacant), tornaren la visita als seminaristes catalans, per tal de normalitzar unes relacions fins ara inexistents.

És cert que al Seminari de València les coses han canviat, encara que no massa. Fa anys els seminaristes valencians tenien prohibit parlar valencià i, per això en la carta que el 1965  adreçà al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, el bon amic Vicent Miquel i  Diego, aquest es queixava de l’ambient irrespirable que hi havia al Seminari de València, hostil amb la nostra llengua: “Quasi expulsaren un seminarista del meu poble, del Seminari, per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or”.

¿Com és possible que entre seminaristes que comparteixen una mateixa cultura, no sigui possible una relació normal i fluida? Aquesta convivència no hauria de ser una excepció o un cas aïllat. Haurien de ser normal les trobades entre seminaristes (i formadors) valencians i catalans, sense suspicàcies ni recels. Segurament que el diari “Las Provincias”, pel seu anticatalanisme, posaria el crit d’alarma, però els cristians no hem de tindre por.

Per altra part, m’agrada que tres dels seminaristes que el passat dia 22 feren el ritus d’admissió als Ordes Sagrats, al Seminari de València, a Montcada, tinguin noms en valencià: Bernat Alcayde, de Vinalesa, Miquel Amat, de Càrcer i Ignasi Garcia, d’Alcoi. Penso que ni que sigui tímidament, pels noms en valencià d’aquests tres joves seminaristes, la nostra llengua comença a entrar, a poc a poc, a la vida de l’Església. Ara fa falta que els bisbes valencians també creguin en la inculturació de l’Església Valenciana. I ací té un paper molt important el bisbe de Tortosa, el valencià Enrique Benavent, nascut a Quatretonda, que ha de fer entendre als bisbes valencians la importància que la nostra llengua sigui una llengua normal i normalitzada a l’Església. I també tenen un paper important els amics capellans que creuen que el valencià no ha d’estar prohibit a l’Església Valenciana, sinó que ha de ser una llengua normal en la celebració de la litúrgia i de la pastoral. No dic cap nom, però els amics capellans que conec i que a les seves parròquies celebren l’Eucaristia en valencià, han de fer-li entendre al cardenal Cañizares, la urgència de normalitzar la nostra llengua a l’Església.

Estic segur que els bisbes catalans estarien molt contents, sens dubte, d’afavorir aquest diàleg amb els bisbes valencians. El camí que han obert els seminaristes catalans visitant els seminaristes valencians, hauria de tindre continuïtat, per fer néixer una relació normal entre dues Esglésies veïnes, que comparteixen una mateixa llengua. El record dels bons bisbes catalans Pont i Gol i Cases Deordal al bisbat de Sogorb-Castelló, del bisbe Tarancon a la diòcesi de Solsona i en l’actualitat dels bisbes valencians Agustí Cortés, Enrique Benavent i Salvador Jiménez als bisbats catalans de Sant Feliu de Llobregat, Tortosa i Lleida, haurien d’ajudar a normalitzar unes relacions, fins ara inexistents, entre dues Esglésies germanes que estan obligades a dialogar i a entendre’s.

Amén.

Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat


 Imprimir Noticia |  Enviar a un amic |  Exportar a PDF |  Augmentar grandària Restaurar grandària Disminuir grandària

Opcions:

MONOGRÀFIC
Agenda

Si vols escoltar les vespres cantades, connecta't al facebook de Cor Nou amb l'Anna Ludevid i l'Immanuel Elgström, cada dia a les 19.00 h.

Diumenge de la paraula
IV Setmana de la Bíblia
26 de gener - 1 de febrer de 2020


Fundació
Institució Josefa Maresch

Amb la col·laboració de la Direcció General d'Afers Religiosos del Departament de Governació i Relacions institucionals
Tota la informació continguda en aquesta página és propietat de l'Agència Cristiana de Notícies Flama.info o bé d'altres mitjans, la qual cosa s'avisarà sempre. Per a qualsevol dubte entreu a l'apartat contacte/suggeriments.
© Copyright www.flama.info · Se'n permet la reproducció sempre que se'n citi la font.